col·lecció fruits 2005/2006

els petits tresors

Ara fa temps, al costat del Mediterrani, va néixer una nena amb una gran passió pel mar. Li agradava caminar per la platja. Enfonsava els seus peus a la sorra molla i observava atentament aquell microcosmos que el vaivé de l'aigua li oferia. Petxines, cargols, pedres de colors i trossets de fusta i vidre. Gelosament, anava guardant els seus petits tresors, amb la finalitat de poder seguir mirant-los en la intimitat de casa seva. Se sentia la nena més rica del món. El seu cistell estava ple de fruits del mar.

Amb els anys, el contingut d'aquell cistell anava augmentant. De tal forma, que es va veure obligada a substituir-la per una de més gran. La nena havia descobert que la muntanya també amagava coses boniques. Eren diferents de les del mar. Las sinuoses formes orgàniques del fons marí s'enfrontaven a la geometria i l'angle de las profunditats de Gea. Els fruits de la mina desprenien màgia. Eren transparents, translúcids o opacs, i d'intensos, poderosos i lluminosos colors. Tan diferents a les meravelles que ja tenia. Però igual de bonics. No ho va dubtar ni un moment. No hi havia motiu per substituir-los. Era la ocasió de sumar en el seu desfici per lo bonic. Potser, alguns d'aquells miracles fossin més apreciats per a la resta dels mortals que els altres. Però per a ella, tots tenien el mateix valor. Eren simplement bonics.

Va arribar el dia que aquella nena, gairebé sense adonar-se, s'havia convertit en tota una dona. Va formar una família i va redescobrir sense remei el mercat. Aquell lloc on om, a simple vista, solsament va a buscar allò que li permeti satisfer les seves necessitats més primàries. Però la nostra nena-dona, cada cop que el visitava, quedava fascinada per l'explosió de colors de les fruites i verdures. Aquell escandalós ventall cromàtic, aconseguia captivar-la de tal forma que sovint oblidava la resta de la compra. A la seva passió, ja coneguda, va afegir la frescor i el color dels fruits de l'hort. Tots eren fruits de la vida.

Després d'un temps, imitant a Peter Pan qui sempre va acceptar la responsabilitat de vetllar pels nens perduts, però mai va renunciar a la seva ombra infantil, va decidir posar-se a jugar. A jugar i construir una col·lecció que li permetés compartir els seus tresors amb la resta del món. Havia que anar a buscar a Wendy, Juan y Miguelito. Tenia que ensenyar-los el seu país de Nuncajamás. I per a que la resta del món veiés els seus tresors com ella sempre els havia vist, va decidir: transformar en joia l'objecte trobat i dotar de senzillesa i espontaneïtat aquells elements de per sí més ostentosos.